martes, 26 de julio de 2011

Desierto

Corsé apretado y un oscuro dios
ahogando el mañana, secarse del todo
para preparar el terreno, vacío e inmenso,
y esas aventuras enredadas entre ideas,
ideas de felicidad que tropiezan
en un vaso sin fondo e intentar
llenarlo de cerveza, de mentiras, de gritos
contenidos, de ron. Y nubes deshechas
y formas deformadas y el sol frío
y esperar la lluvia en medio del desierto,
así me siento. Señora del hierro
encadenada a las sombras,
sin destino ni poder, con heridas
que no se ven.

Y tener que sostener el peso del calor
que no fluye ni desvanece esos pensamientos
atascados. Giran a martillazos
y con dureza se encienden, prenden
los mares, las manos que tomaron
la ilusión y la consumieron y esas llamas
manchadas, que se devoran 
a sí mismas, que ascienden
por los dedos y llegan hasta el cuello,
hasta tu mejor versión,
en la que arde la culpa, el miedo,
la incertidumbre, ¿fuiste tú 
o fueron ellos? No lo sabrás nunca
y si vives habrás de escoger la muerte 
de tantos putos detalles imprescindibles
y absorber el absurdo
y empaparte de indiferencia
y ser una puta frígida
y coserte una sonrisa.



domingo, 17 de julio de 2011

Viatges eterns

Ítaca és recurrent, odio el viatge,
clamo sense veu per una mica de calma,
se’m rebenta la massa cerebral
en bocins viscosos i simples,
sense gràcia, torno cap a casa.
I no arribo mai, és etern el viatge, 
em pregunto quina droga m’esclafa,
què allarga els meus pensaments i els ofega,
em pregunto què cal fer ara,
si vaig lluny però no vaig a casa,
si no tinc rumb però una idea se m’encalla.
Entre uns ulls i unes tenebres, 
clamo sense veu per una mirada,
em pregunto què cal fer ara,
si les nits fugen
però aquesta és eterna,
si el meu reflex no em torna
més que un fantasma, que sobreviu
en racons pugnants, batallant
per un instant de calma, un sentit
que cerco, unes mans foradades,
estancada en la idea d’aquell cos
emmascarat i aquell mapa,
les rutes de la soledat més acompanyada,
el clam més clar i el més malaltís,
l’aigua corrent per les pedres, estar nu
i estar vestit alhora, sense presses
i amb frenesí torno cap a casa.
Superar l’eternitat per un demà fugaç,
aquí atrapada per un cap botxí
i un tren sense rumb que no em porta
cap a tu, que no ho entén, que m’encalla,
que em fa viure una eternitat quan
jo no et vull més que a tu i a la mort,
morir als teus braços.


Imatge: Silenci de Johann Heinrich Füssli

lunes, 11 de julio de 2011

Caos sobre caos

No saber si dar gracias
a las zanjas. O estallar.
Caos sobre caos y atardecer
barato y el fleco de la nada
y espera interminable, tiñe
fuerzas y lujurias complicadas,
luchadas a muerte mas abandonadas y
la espontaneidad de la noche
destella ausente y simiente,
ahogada la reputación más vana
y la mirada detrás de la lana
y fantasías corroídas, esparcidas, pasos
en falso y engaños, finales.


















Imatge de http://abduzeedo.com/