domingo, 23 de noviembre de 2014

Espera

Si alguna vegada vas tenir-la, s’evapora,
el vespre plana sobre els lladres d’espècies,
el terra es refreda tard, masses paraules,
i la nit cau sobre ella, tantes raons per buscar-la,
tan poques recompenses i, tot i així, 
el seu silenci és una cova ferma,
un dia només teu, en el que jaure sense pressa,
ser la culpable, pecadora que tancà la porta,
i era mera supervivència, realisme
plagat de somnis de ferro, resistents 
al pas dels dies de tempesta, volàtils
fins que reposen en aquell estrany
que et va fer sentir a casa, carregat
al sentit de la memòria, metàfores fràgils
perquè no tenen port possible, només trànsit,
un moment rere l’altre, cors perforats
i ja és demà, més enllà de les trobades,
el diàleg terrible, que cruix 
i es cus a les pedres, guardianes
d’experiències amb autors desconeguts,
que es claven en converses alienes,
com encadenar-les si aquesta soledat
patina com la pista de gel 
en la que em vas fer vulnerable?
No és cola ni mare, no calma
ni reposa, arranca, maldiu, bull
com una onada remoguda pel vent,
i el sabor de les llàgrimes a la boca
no és de ningú, terreny foraster,
el soroll del motor que t’arrossega
cercant-la, incerta, horitzontal
com la línia de la posta de sol,
llunyana però calant l’irreversible,
ja invisible, fent-ho poc suau,
més real que mai. Ja no hi ets
i ni l’enyorança es fa present
enmig del pas radical que suposa
avançar en una esfera, marxar
arribant, volar encadenant-te,
comprometre la llibertat
mentre estimes l’inestimable,
i ser-li fidel, després de tot,
perquè segueixes transformant
el que et destrossa, inventant
una mentida per trobar-la,
escrivint un poema per dir-te
en versos el que m’encalla
i parlar pels muts, els morts
i les espases, artificiant-te,
recreant-te, obessionant-te,
exigint-te, barallant-me
amb una sombra d’innocència,
una fisura que col·leccioni el passat,
un blog que enganxi el que ha de venir,
una mirada que em torni avui
el que em vas prendre,
el que et vaig donar,
el que ja no tornarà,
i, al final, l’art de la mort,
l’art nou, la màgia,
la veritat, la llibertat
i el respecte no són més
que el paisatge, un fons, 
una manta, peces d’un gran mapa,
vides que es guarden, camins, 
horitzons de sentit i nosaltres formigues 
traspassades per un amor inabastable,
milions de matisos irreconciliables,
tants vocables i només un record,
el d’una connexió, una il·lusió,
el d’un nen perdut i retrobat,
el d’una esperança, que no es perd.