martes, 6 de noviembre de 2018

Aquí

Amics propers amb idees que alleugen
el pes de les tormentes insostenibles, vida
que ja no s’aferra al que em volia matar. Amor
sense fronteres, drames inexistents,
trencar totes les barreres inútils
amb les que pots escriure un poema,
aprendre de zero a apretar les tecles,
canviar l’ordre d’allò que em vaig creure,
de la mentida que feia veritat. I volar
per sobre del mar en que t'ofegaves
perquè saps que la que torni
ho haurà canviat tot, feina intensa
amb una rialla, poder de ser el que sigui
quan sigui, perquè en tinc prou
amb el que tinc al davant per crear
del no-res alguna cosa amb sentit
que traspassi les portes del que no vaig dir,
del que vaig sentir, les ganes d’existir
destruint la vida en que s’estanca
cada tumor del món, al màstil
més alt d’un bergantí o en un submarí,
i axecar les veles, les zebres salvatges,
les converses i la màgia, entendre per fi
que tot el que vaig patir no era per això,
no era per dir-te que t’odio,
era per dir-te que t’estimo
a pesar de tot. No era per construir
tutxanes amb bocins del meu cadàver,
era per recordar-me que les vaig fer jo,
que les puc fer de fang, de merda,
de llàgrimes, de morts, de gel, d’espines,
de roses, d’espècies, de pedres, de joies,
de somriures, de tendresa,
d’abraçades o de mirades.
Si ho hagués sabut no hagués buscat
la droga que dinamitava
les patades a l’estómac, les vegades
que vaig caure per aquell precipici
que s’havia convertit en casa meva.
Escenari que ja coneixes
i que et fa mal, deixar enrere
cada cara amarga, verins propis,
punyals aliens, diluir aquest sentiment
perquè ja no vull cedir el meu poder
d’estimar al monstre que puc ser,
quan jo només volia passar pàgina,
dir-te adéu amb un somriure,
fer-te un petó, estar aquí.
Ara que em rendeixo, que vull viure,
que res em lliga a aquesta farça,
ara que ja no he de fugir,
actuar, fer el pallasso,
per ser humana.


En paz

Dolor, furia y rabia
que ya no necesitamos
para continuar. Oscuridad 
que nos ha enseñado
el poder de la luz. Amor 
que nos cubre sin acorazarnos,
amistad que corre riesgos,
lugares que hacemos nuestros
pasando por ellos, aprendiendo 
a ser lo que transitamos,
el camino y no el destino,
el canal y no lo canalizado.
Trascender sin liquidar, caminar 
sin pisar lo que fuimos,
futuro presente, gerundio,
luchador que no se recrea,
croqueta sin rebozar. Abrir 
los sentidos a un nuevo sabor
que no arde en los labios,
que te trata bien. Mujer y hombre 
que viven dentro de nosotras 
y no se empujan, competencia 
que no cruje ni fuerza 
lo que no gritaste. Regenerando 
otra oportunidad, concibiendo 
otro mañana, dando gracias al dolor 
por todo lo que con él he transformado
y ahora que he visto a quien
lo empuña me libero. Me quito 
el disfraz y ya no soy héroe 
que muere en campo de batalla ajeno,
sostengo aquello con lo que me confundí,
me veo con las manos en la masa
sin saber qué hacer. Me perdono
porque así me construí, escribí mi historia,
gané partidas que ahora me ganan a mi
y para no ser más víctima
suelto la espada, la observo, pienso 
en lo que me prometí, premio 
que me quemaba, objeto 
al que avasallaba. Todo lo que te pedí,
a donde ya no quiero ir, volver 
a mí, mucho más que la que fui.
Ser la arquitecta, el cisne, la bruja
que creó a la buena y a la mala,
ser aquella y no sólo esta, cambiar 
la perspectiva en lugar de a mí,
levantarme la máscara, 
verme el personaje, detectarme,
infiltrarme, dejar de timarme,
detenerme, trascenderme, 
estar en paz.