martes, 6 de noviembre de 2018

Aquí

Amics propers amb idees que alleugen
el pes de les tormentes insostenibles, vida
que ja no s’aferra al que em volia matar. Amor
sense fronteres, drames inexistents,
trencar totes les barreres inútils
amb les que pots escriure un poema,
aprendre de zero a apretar les tecles,
canviar l’ordre d’allò que em vaig creure,
de la mentida que feia veritat. I volar
per sobre del mar en que t'ofegaves
perquè saps que la que torni
ho haurà canviat tot, feina intensa
amb una rialla, poder de ser el que sigui
quan sigui, perquè en tinc prou
amb el que tinc al davant per crear
del no-res alguna cosa amb sentit
que traspassi les portes del que no vaig dir,
del que vaig sentir, les ganes d’existir
destruint la vida en que s’estanca
cada tumor del món, al màstil
més alt d’un bergantí o en un submarí,
i axecar les veles, les zebres salvatges,
les converses i la màgia, entendre per fi
que tot el que vaig patir no era per això,
no era per dir-te que t’odio,
era per dir-te que t’estimo
a pesar de tot. No era per construir
tutxanes amb bocins del meu cadàver,
era per recordar-me que les vaig fer jo,
que les puc fer de fang, de merda,
de llàgrimes, de morts, de gel, d’espines,
de roses, d’espècies, de pedres, de joies,
de somriures, de tendresa,
d’abraçades o de mirades.
Si ho hagués sabut no hagués buscat
la droga que dinamitava
les patades a l’estómac, les vegades
que vaig caure per aquell precipici
que s’havia convertit en casa meva.
Escenari que ja coneixes
i que et fa mal, deixar enrere
cada cara amarga, verins propis,
punyals aliens, diluir aquest sentiment
perquè ja no vull cedir el meu poder
d’estimar al monstre que puc ser,
quan jo només volia passar pàgina,
dir-te adéu amb un somriure,
fer-te un petó, estar aquí.
Ara que em rendeixo, que vull viure,
que res em lliga a aquesta farça,
ara que ja no he de fugir,
actuar, fer el pallasso,
per ser humana.


No hay comentarios:

Publicar un comentario